L’ANDREU AL MARROC

Dret a la igualtat sense distinció de raça, religió o nacionalitat

Hi havia una vegada un nen de set anys que es deia Andreu. La seva família era molt feliç, però un dia el pare, que era qui portava els diners a casa, es va quedar sense feina. Això va suposar un cop molt fort per a la família. Què farien ara? De què viurien? Al cap d’uns dies, el pare de l’Andreu va venir a casa molt i molt content. Havia trobat feina al Marroc, però això suposaria traslladar-se a viure a un altre país. Tots hi van estar d’acord i van decidir marxar al Marroc a viure. Era l’única solució que havien trobat. Al cap d’un mes, van fer les maletes, van vendre la casa, es van acomiadar de tots els seus amics i familiars i se’n van anar a l’aeroport. L’Andreu no s’ho acabava de creure! Tot havia anat tan ràpid!

Quan van arribar al Marroc, van anar cap a la casa que havien llogat per Internet. Com que el pare de l’Andreu no començava a treballar fins a principis de mes, van tenir uns quants dies lliures per fer turisme i conèixer millor el lloc on havien anat a viure. També es van dedicar a buscar una escola per a l’Andreu.

El primer dia d’escola va resultar complicat per l’Andreu. No entenia res de res. Així que s’hauria de posar les piles de seguida per aprendre aquell idioma tan complicat. Els companys el miraven com si fos un estrany i no volien jugar amb ell. Ell se sentia molt trist i sol. Un dia que estava al pati amb els seus companys, va veure com uns nens més grans estaven pegant un company de la seva classe i, sense pensar-s’ho dues vegades, va anar a defensar-lo. Tots dos nens es van fer amics i tothom de la classe es va sentir molt content amb l’Andreu perquè havia ajudat un dels seus.

En aquells moments va pensar que quan estava a l’altra escola, hi havia immigrants que se sentien com ell al principi, en un lloc nou i desconegut amb un idioma estrany. I va comprendre que és molt important que tothom sigui ben acollit i respecti les altres persones de cultures diferents.

Gerard Corominas