Dret a una educació i atenció especial per als infants
amb discapacitats físiques, mentals o psíquiques
Hi havia una vegada
uns pares q ue tenien molta il·lusió per
tenir una filla. I així va ser. Aquell dia va arribar. La mare estava nerviosa,
però el pare li deia:
-
Tranquil·la, Carme, tot sortirà bé.
-
Això espero –deia la Carme.
Un cop va néixer el
nadó, els van donar la notícia: era una nena. La mare va estar molt contenta
quan va senti-ho..
-
Quin nom li posarem, Joan?
-
No ho sé, però...
-
Mariona!!! –va cridar la mare.
-
Sííí!! És preciós, com ella!
Quan la Mariona tenia cinc anys ja
anava a l’escola. La Mariona
era tímida, no parlava gaire, no es relacionava amb els altres companys de
classe...
La mestra va
demanar una entrevista amb els pares. Els va comentar que la Mariona potser tenia
alguna malaltia i hauria d’anar al metge. I així va ser. Van anar al metge i
després de moltes proves van confirmar que tenia Asperger.
-
I què farem ara? –va dir la Carme.
Canviar-la a una
escola on també hi ha nens que tenen la mateixa malaltia que ella perquè es
puguin relacionar entre ells.
- La portarem a una escola especial.
El pare va
contestar:
- Em sembla bé.
Haurem de parlar amb ella.
Els pares no sabien
com dir-li a la Mariona
que la canviarien d’escola.
La van portar a una
escola d’educació especial. Els primers dies li costava relacionar-se amb els
altres companys però, a poc a poc, va anar fent amics.
De seguida, la Mariona va començar a
tartamudejar. La seva mare es va emocionar moltíssim.
-
Ma...mama! –va dir la Mariona.
Es van fer una
fotografia i la van posar en un marc preciós, i cada cop que passaven per allà,
recordaven aquell moment amb molta alegria.
Estel Barceló i Candela
Seijo
No hay comentarios:
Publicar un comentario