LA MARTA I L’ÀLEX

Dret a un nom i una nacionalitat

Vet aquí que una vegada una nena d’11 anys que es deia Marta  i vivia a Roma. El seu pare va haver d’anar a Mataró a viure perquè havia trobat feina. Així que la marta el va haver d’acompanyar. A Mataró va anar a l’escola Cor de Maria. Només començar l’escola, va conèixer un nen anomenat Àlex que també venia de Roma. Quina casualitat! La Marta de seguida va anar a parlar amb ell i es van fer amics. Però no va tenir tanta sort amb el grup de les nenes. El mateix li passava  a l’Àlex que, com que no parlava gaire bé el català, se sentia bastant sol. La mestra, en veure el que passava a la classe, va voler intervenir i després d’una xerrada ben llarga, els nens i les nenes de la classe van demanar-los perdó pel seu comportament i van prometre que no ho tornarien a fer mai més. Van comprendre que tothom necessita ser acollit quan va a un altre país i tothom necessita respecte per part dels altres.

Neus Agulló i Paula Alba

LA NOVA ESCOLA D’EN PAU

Dret a una protecció i atenció especials per als nens amb discapacitats físiques, psíquiques i mentals

Hi havia una vegada un nen que es deia Pau. En Pau era un nen molt feliç fins que va tenir un dia un accident. Un cotxe que anava molt ràpid el va enxampar i des d’aquell dia ja no va poder tornar a caminar. Es desplaçava amb cadira de rodes. Després d’un any es va canviar d’escola on es va sentir molt acollit i estimat pels seus nous amiguets. En Pau se sentia molt content que els seus nous companys se l’estimessin tant.

Un dia a l’hora del pati els seus companys s’estaven passant la pilota amb les mans. Un company que es deia Marc li va dir:

-Pau, estic molt content que estiguis a la nostra escola.

En Pau li va donar les gràcies i li va somriure.

Salma Lamrabate

EN JOAN I LA MALALTIA

Dret a una alimentació, a un habitatge i una atenció mèdica adequats

Un dia un nen que es deia Joan i la seva germana Clàudia van anar al metge perquè en Joan estava malalt. El metge li va dir que tenia una pneumònia molt forta, però que amb molt de repòs i amb un tractament especial s’acabaria curant. La família estava molt preocupada perquè no podien pagar la medicació, ja que era molt cara. Les coses es van anar complicant i en Joan va ser operat. El dia de l’operació el metge li va donar una substància perquè s’adormís i no sentís res de res. En acabar l’operació, el nen va quedar-se a l’hospital unes tres setmanes, ja que allí les infermeres el cuidarien i el vigilarien per si anava alguna cosa malament. Al cap de tres setmanes, en Joan va sortir de l’hospital. Estava curat i se sentia millor. Ja podia tornar a fer totes les activitats que feia abans de trobar-se malalt.

Nil Cornellà i Ferney Quintero

LES AVENTURES D’EN JUNIOR

Dret a la protecció contra l’abandonament i l’explotació als infants

Hi havia una vegada un nen extraterrestre que es deia Junior i vivia a Mart en un orfenat.  Era nou en aquell orfenat, però de seguida es va fer amic d’en Leni. S’ho passaven molt bé junts, com si fossin germans, però un dia van adoptar en Leni i el pobre Junior es va quedar sol.

La professora va dir que no es posés a plorar i que ja intentarien fer alguna cosa perquè no se sentís tan sol. Volien trobar-li uns pares adoptius. La idea era que agafessin bastants extraterrestres adults del carrer interessats a adoptar un infant i els deixessin una estona amb en Junior per conèixer-lo millor. Així, segurament, li trobarien uns pares.

El primer extraterrestre va caure bastant bé a en Junior perquè era simpàtic, però el que no li agradava d’ell era que no tenia gaire educació. En Junior també va trobar un defecte al segon candidat: molts cops s’oblidava de les coses i això era imperdonable si s’havia de fer càrrec d’un nen petit. I així va anar entrevistant molts més candidats fins que en va quedar una parella molt simpàtica i amable. Van ser ells els escollits.

Cada dia jugava amb el seu nou pare i amb la seva nova mare feia els deures.  S’ho passava tan bé que no trobava a faltar l’orfenat, així que quan passava per davant per anar al col·le extraterrestre saludava amb un bon somriure a aquell edifici que el va cuidar des de petit.

Maria Abril, Paula Arnau i Marina López

L’ANDREU AL MARROC

Dret a la igualtat sense distinció de raça, religió o nacionalitat

Hi havia una vegada un nen de set anys que es deia Andreu. La seva família era molt feliç, però un dia el pare, que era qui portava els diners a casa, es va quedar sense feina. Això va suposar un cop molt fort per a la família. Què farien ara? De què viurien? Al cap d’uns dies, el pare de l’Andreu va venir a casa molt i molt content. Havia trobat feina al Marroc, però això suposaria traslladar-se a viure a un altre país. Tots hi van estar d’acord i van decidir marxar al Marroc a viure. Era l’única solució que havien trobat. Al cap d’un mes, van fer les maletes, van vendre la casa, es van acomiadar de tots els seus amics i familiars i se’n van anar a l’aeroport. L’Andreu no s’ho acabava de creure! Tot havia anat tan ràpid!

Quan van arribar al Marroc, van anar cap a la casa que havien llogat per Internet. Com que el pare de l’Andreu no començava a treballar fins a principis de mes, van tenir uns quants dies lliures per fer turisme i conèixer millor el lloc on havien anat a viure. També es van dedicar a buscar una escola per a l’Andreu.

El primer dia d’escola va resultar complicat per l’Andreu. No entenia res de res. Així que s’hauria de posar les piles de seguida per aprendre aquell idioma tan complicat. Els companys el miraven com si fos un estrany i no volien jugar amb ell. Ell se sentia molt trist i sol. Un dia que estava al pati amb els seus companys, va veure com uns nens més grans estaven pegant un company de la seva classe i, sense pensar-s’ho dues vegades, va anar a defensar-lo. Tots dos nens es van fer amics i tothom de la classe es va sentir molt content amb l’Andreu perquè havia ajudat un dels seus.

En aquells moments va pensar que quan estava a l’altra escola, hi havia immigrants que se sentien com ell al principi, en un lloc nou i desconegut amb un idioma estrany. I va comprendre que és molt important que tothom sigui ben acollit i respecti les altres persones de cultures diferents.

Gerard Corominas

LA NOVA ESCOLA DE LA MARIONA

Dret a una educació i atenció especial per als infants amb discapacitats físiques, mentals o psíquiques

Hi havia una vegada uns pares q  ue tenien molta il·lusió per tenir una filla. I així va ser. Aquell dia va arribar. La mare estava nerviosa, però el pare li deia:

-         Tranquil·la, Carme, tot sortirà bé.

-         Això espero –deia la Carme.

Un cop va néixer el nadó, els van donar la notícia: era una nena. La mare va estar molt contenta quan va senti-ho..

-         Quin nom li posarem, Joan?

-         No ho sé, però...

-         Mariona!!! –va cridar la mare.

-         Sííí!! És preciós, com ella!

Quan la Mariona tenia cinc anys ja anava a l’escola. La Mariona era tímida, no parlava gaire, no es relacionava amb els altres companys de classe...

La mestra va demanar una entrevista amb els pares. Els va comentar que la Mariona potser tenia alguna malaltia i hauria d’anar al metge. I així va ser. Van anar al metge i després de moltes proves van confirmar que tenia Asperger.

-         I què farem ara? –va dir la Carme.

Canviar-la a una escola on també hi ha nens que tenen la mateixa malaltia que ella perquè es puguin relacionar entre ells.

La Carme va dir:

 - La portarem a una escola especial.

El pare va contestar:

- Em sembla bé. Haurem de parlar amb ella.

Els pares no sabien com dir-li a la Mariona que la canviarien d’escola.

La van portar a una escola d’educació especial. Els primers dies li costava relacionar-se amb els altres companys però, a poc a poc, va anar fent amics.

La Mariona començava a  somriure i els seus pares també perquè veien que  a poc a poc es relacionava amb altres nens i nenes que patien Asperger.

De seguida, la Mariona va començar a tartamudejar. La seva mare es va emocionar moltíssim.

-         Ma...mama! –va dir la Mariona.

La Carme li va donar una abraçada molt forta i li van caure les llàgrimes. El pare va fer un gran esforç per no plorar.

Es van fer una fotografia i la van posar en un marc preciós, i cada cop que passaven per allà, recordaven aquell moment amb molta alegria.

Estel Barceló i Candela Seijo

LA COLLA DE LA CLARA

Dret a una escola gratuïta, a divertir-se i a jugar

Hi havia una vegada una nena de vuit anys que es deia Clara. Era una nena molt alegre, simpàtica i juganera. En canvi, la Yasmina, una companya a qui tothom anomenava Yasmin, sempre estava molt trista. No sabien què li passava. La Clara tenia una colla d’amics amb qui solien sortir plegats després de l’escola. Es portaven tots molt bé i junts es divertien molt. Un dia, parlant amb la colla, van decidir esbrinar què li passava a la Yasmin i van decidir seguir-la després de classe. Van seguir-la cap a una muntanya allunyada del poble, on es veia fum que deuria sortir d’alguna xemeneia amagada. La Yasmin va entrar a una casa bastant vella i antiga. Tots van córrer per veure si podien veure-la a través de la finestra i descobrir alguna cosa més. Estaven molt preocupats per ella. La van veure rentar els plats, escombrar i fer feines diverses de la casa. L’endemà, a l’escola, tots van tenir la idea d’ajudar-la en les feines de casa i es van presentar a casa de la Yasmin de sorpresa. La Yasmin, en veure’ls, es va posar molt contenta i va acceptar la seva ajuda. Els de la colla de la Clara van decidir que cada dijous pujarien a casa de la Yasmin a ajudar-la i, així, la Yasmin ja no tornaria a ser una nena trista.

Bibiana Reina i Marina Servén

ELS TRES GERMANS

Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat

L’Ibu era un nen nou que acabava d’arribar a l’escola. Parlava un idioma estrany per als altres nens, totalment desconegut. De fet, quan parlava, no l’entenien de res i alguns, fins i tot, se’n burlaven. Així que l’Ibu preferia moltes vegades estar callat. La mestra ja feia setmanes que veia que l’Ibu no s’adaptava a la classe i que els seus companys no l’ajudaven gaire a integrar-se. Així que va decidir parlar seriosament amb tota la classe i solucionar el tema de l’Ibu.

L’Ibu era molt tímid i a l’hora del pati li costava jugar amb els altres nens. La Shaun era una nena xinesa de la classe de l’Ibu. Tots dos es van fer amics i, de mica en mica, l’Ibu li explicava com se sentia. L’Ibu tenia dos germans, en Buba i en Bobo, i com que els seus pares havien mort feia temps, vivien amb la seva àvia.

Un dia que l’Ibu estava a l’escola, el van cridar de recepció per donar-li una mala notícia: la seva àvia havia mort. L’Ibu va sortir corrents, se’n va anar cap al pal de la porteria que hi havia al pati i va començar a plorar desesperadament. La Shaun el va intentar consolar, però l’Ibu estava desfet. Amb qui anirien a viure ara? Què farien? Qui cuidaria d’ells?

Els tres germans van anar a viure a un orfenat que va tenir cura d’ells. Allà hi van estar dos anys i mig fins que un dia una parella els va decidir adoptar. Quina sorpresa va tenir l’Ibu quan, en arribar a la seva nova casa, va veure la Shaun, la seva amigueta de l’escola. Tots sis van formar una família i van ser feliços per sempre.

Andrés Beltrán, David Gallofré i Mario Hidalgo

EL TSUNAMI

Dret a una atenció i una ajuda preferents en cas de perill

Una vegada, en un petit poblet de costa, va haver-hi un tsunami. Molta gent va morir. En Pitus, un nen de vuit anys, va aconseguir sobreviure, però la seva família no. Va quedar sol, ningú no el cuidava, no tenia menjar ni aigua i començava a trobar-se malament. Un grup de voluntaris el va trobar caminant pels carrers bruts i caòtics. En veure’l sol, li van preguntar:

-        On és la teva família, estàs sol?

-        No trobo a ningú, què ha passat? On són els meus pares? Els trobo a faltar !  -va dir desesperat en Pitus.

En Pitus no es recordava de res. Tenia febre i molta gana.

El van agafar i el van portar a una escola, on hi havia d’altres nens com ell. Allí li van donar de menjar i uns metges el van curar. Li van explicar què havia passat i que la seva família havia mort. Es va posar molt trist i amb llàgrimes als ulls va dir:

- Què faré jo ara, qui cuidarà de mi?

- No et preocupis, cuidarem de tu fins que trobem una família amb la que puguis anar a viure.

El nen va somriure. Tot seguit, el van portar a la seva habitació, on hi havia més nens a qui els havia passat el mateix. Allà va conèixer una nena que es deia Yica i tenia vuit anys, com en Pitus. Ella li va explicar que els seus pares l’havien abandonat, i ell li va respondre:

-Els meus pares van morir ahir, ja saps, el tsunami, i...

-Sento això dels teus pares. Segurament que t’haurà afectat molt –va dir la Yica.

-Sí, però com deia el meu avi, s’ha de seguir endavant i no mirar enrere.

En Pitus es va fer molt amic de la Yica. Jugaven junts, parlaven...  Fins que un dia la Yica, amb un regal a la mà, va entrar a l’habitació, tot dient a en Pitus:

-Això és per a tu.

-Què és? – es va preguntar el nen.

-Un regal.

-Això ja ho sé,  però... què hi ha a dins? –va preguntar encuriosit.

-Obre’l.

En Pitus va obrir el regal. Dins hi havia el llibre de dibuix de la Yica. Va començar a passar les pàgines del llibre, on hi havia dibuixat els millors moments que havien passat junts. La Yica, amb llàgrimes als ulls, es va acomiadar d’en Pitus. Havia trobat una família que l’acollia i se n’anava l’endemà.

Tot i que en Pitus es va posar una mica trist, ell també va trobar una família, però el millor record que se’n va emportar, va ser el llibre de dibuix que li va regalar la Yica, la seva millor amiga.

                                   Clàudia Alarcón,  Sara Codosal i  Sophia Litjens 

  

JA TINC AMICS

Dret a la comprensió per part de la família i la societat

Hi havia una vegada un nen de 10 anys que es deia Marc. Tenia una malaltia anomenada Asperger. Quan va començar a anar a l’escola, els nens el miraven de manera estranya i molts el rebutjaven per la seva manera de ser i d’expressar-se amb la resta de companys.

Un dia, quan va sortir al pati, es va asseure en un banc perquè, com sempre, estava sol. Al cap d’uns quants dies, es va apropar una nena i li va preguntar com es deia.

-Jo em dic Júlia. I tu?

El nen li va respondre i, de cop i volta, tots dos nens van començar a jugar. Els altres nens, en veure que en Marc es divertia i s’ho passava molt bé amb la Júlia, van sentir curiositat i s’hi van apropar. A poc a poc, tots van anar jugant amb en Marc. Per fi, tots eren amics!

Sergi Gómez i Edgar González

TORNEM A SER AMICS

Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l’amistat i la justícia entre tothom

Hi havia una vegada dues nenes que es barallaven a la classe. La mestra sempre els estava cridant l’atenció i els deia que havien de ser amigues i dir-se les coses amb respecte i educació. Els pares també solien estar enfadats amb les nenes i un dia van decidir que això no podia continuar d’aquella manera i van fer una reunió amb la seva mestra. En aquella reunió la mestra els va suggerir que per tal d’arreglar aquella desagradable situació podien fer els deures juntes en acabar l’escola i, d’aquesta manera, s’anirien coneixent millor. De mica en mica, les dues nenes es van anar coneixent i es van fer amigues. Totes dues van arribar a la conclusió que no valia la pena barallar-se i discutir i que, si no estaven d’acord amb alguna cosa, podien solucionar-ho parlant-ne i no amb crits i de mala manera. I així va ser com aquestes dues companyes van ser amigues per tota la vida.

Karima Idrissi i Armand Suari